Tribuna Marca

5 conclusions del Nàpols 1-3 Reial Madrid, per @RojasRuin

during the UEFA Champions League Round of 16 second leg match between SSC Napoli and Real Madrid CF at Stadio San Paolo on March 7, 2017 in Naples, Italy.
Carlos Rojas

1. Sergio Ramos és el central més determinant de la història del futbol. No m’agrada gens utilitzar l’expressió “de la història del futbol”, però és que el que ha fet el central blanc en aquests últims 3 anys no ho ha fet cap altre defensor mai a la vida. A Itàlia, Ramos no només va exhibir les seves virtuts defensives (que són moltes i sovint passen desapercebudes), sinó que també va tornar a posar el cap en el lloc i el moment adient. Quan el Madrid estava condemnat al patiment, va aparèixer un llum al cor de l’àrea. El de sempre. El de Camas.

2. El plantejament del Reial Madrid, difícil d’empitjorar. Sergio Ramos a una banda, el plantejament amb què Zidane va sortir a Nàpols va resultar ser un autèntic desastre. Amb el francès ja estem acostumats: o li surt una fórmula genial o un suïcidi absolut. En aquest cas, una actuació magistral de Pepe i Ramos van salvar un equip que va trobar-se ple de forats en fase defensiva i que, quan finalment guanyava la pilota, jugava en llarg sense cap mena de sentit. I no només això: el Madrid esperava al darrere per, suposadament, matar al contracop, però com que pressionava la sortida de pilota de l’equip de Sarri, quan robava l’esfèrica ho feia molt endarrerit. D’aquesta manera, la davantera es quedava massa a dalt, els interiors massa estirats i Casemiro, el pobre, sense saber què fer. En definitiva, l’execució del pla va ser tan dolenta que el Madrid va semblar noquejat per moments.

3. El pitjor Casemiro. Superat per les triangulacions del Nàpols. És cert que Luka Modric i Toni Kroos van mostrar una actitud especialment passiva durant gran part del partit, però el posicionament de Casemiro va quedar novament en evidència. Superat tant per l’esquerra com per la dreta, la seva primera meitat va ser tan dolenta que va recordar al malson d’Illarramendi a Dortmund (que precisament va solucionar ell quan va entrar a la segona meitat). Només el doblet de Ramos va amagar la seva desastrosa actuació, de la qual no és l’únic culpable. També queda assenyalat Zidane i el seu desencert a l’hora de triar el plantejament blanc.

4. Què més ha de fer Isco Alarcón per jugar a aquest Reial Madrid? Veient la discreta actuació de la mentida de la BBC (i dic mentida perquè els seus números depenen en gran part de Cristiano i fa temps que no juguen un bon partit com a trident), un es preguntava si realment existia un motiu de pes per asseure Isco després del seu darrer rendiment. El partit demanava control, remenar la pilota per calmar els intents agressius del Nàpols. Però Zidane va decidir sortir amb el que diuen que és el seu millor onze i els madridistes es van enfonsar. L’acudit, però, no es queda aquí: amb 1-2, el primer canvi va tornar a ser Lucas Vázquez, un extrem que jo dubto que comptés amb minuts amb qualsevol altre entrenador que ha tingut el Madrid a la seva història recent. I al final, quan el partit ja no li importava a cap persona, minuts per a Isco. Els que l’andalús no vol. Els que provocaran, amb tota seguretat, el seu adéu de la casa blanca aquest estiu.

5. El Reial Madrid té grandesa, i això no s’hauria de menysprear. Si hi ha una cosa de la qual estic segur és que fa una dècada aquest partit el Madrid el perdia -i per més de dos gols- i marxava cap a casa. Aquells temps en què els blancs s’ofegaven a les primeres complicacions, aquells 8 anys en què el Madrid no va superar els vuitens de Champions. Els madridistes han après a patir durant tota aquesta etapa de regnat blaugrana i fracassos personals, i una vegada va caure la desena ‘orelluda’, la situació ha canviat. El Madrid fa sempre olor de campió. Pot jugar com els àngels, o a res, però guanya. I ho fa perquè és el Madrid. Aquesta característica, a la qual anomenem grandesa perquè no existeix explicació objectiva, feia temps que no s’instal·lava al Bernabéu. I no s’hauria de menysprear; entre altres coses, és l’aspecte que ha decidit les finals de Champions entre Reial i Atlètic. I alhora és, probablement, tan difícil d’aconseguir com el bon joc que sembla que mai arriba a la casa blanca.

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza galetes (cookies), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. D'acord