Tribuna Marca

Entrevista a Oriol Lugo: “Els penals fallats del Barça es deuen a un problema d’ansietat”

oriollugo
Carlos Rojas

La neurociència és un camp apassionant. Actualment és una de les branques amb més creixement de la psicologia, i per això té encara més mèrit destacar. L’ambició del nostre entrevistat, Oriol Lugo, l’ha portat a ser una de les figures més reputades d’aquest apartat a Catalunya. Amb un gran nombre de títols i màsters, com el de Psicologia, Programació Neurolingüística o Coaching Executiu -entre d’altres-, ens analitza en què consisteixen les seves tècniques, que s’estan posant tan de moda, i sobretot, ens explica la importància de la psicologia a l’esport en els nostres temps.




Expliqui’m, de què tracten les Teràpies Neurocientífiques?

Són teràpies psicològiques que ens permeten ajudar a les persones a superar fòbies, estrès, ansietat o d’altres trastorns d’una forma ràpida, efectiva, profunda i amb canvis perdurables al llarg del temps. Aquestes teràpies neixen a partir dels últims avenços en les Neurociències. Els més recents descobriments sobre el funcionament del nostre cervell i sobre com ens afecten diferents estímuls com l’estrès o el dolor, ens faciliten la millora de la pràctica clínica. Un símil seria el de l’evolució tecnològica del correu postal al correu electrònic. Ara amb aquestes teràpies podem obtenir millores més eficients i àgils en la salut dels clients.

 

Quins beneficis tenen?

Faciliten l’alliberament de les emocions que es troben instaurades en els records o en les escenes doloroses de les persones. Quan vivim una situació que ens causa dolor tant físic com emocional, les sensacions i els sentiments queden enregistrats en la persona. A diferència de les teràpies convencionals, on hi predomina la parla entre el client i el professional, amb aquestes teràpies ens permeten fer un treball més profund. Som capaços de trobar l’origen dels problemes de la persona i amb una sèrie de tècniques, aconseguim deslliurar tota la càrrega que hi ha acumulada.

Quin és el paper de la neurociència en el marc de la psicologia actual i en el context de la societat del moment?

La Neurociència està vivint una dècada daurada on cada vegada són més les respostes que obtenim sobre com treballa la nostra ment i el nostre cervell. Coneixem com es formen els records, com ens ajuda el dormir per tal de desfer-nos de l’estrès (concretament en la fase REM, moment en què dormim profundament i movem els ulls a gran velocitat), o com les lesions físiques també deixen seqüel·les psicològiques. Una de les metodologies dins d’aquestes teràpies és la del EMDR (Dessensibilització i Reprocessament a través del Moviment Ocular), amb aquesta tècnica ajudem a les persones a superar els seus records dolorosos, indicant-los que segueixin amb els ulls, ràpidament, els moviments dels dits d’esquerra a dreta. Aquesta tècnica és una còpia del procediment que fa el cervell, de manera natural, per treure l’estrès.

Les persones busquem solucions cada cop més efectives per tal de resoldre els nostres problemes. Ja no volem estar un any en teràpia, sinó tècniques científiques que amb un marge reduït de sessions ens ajudin a trobar el nostre equilibri.
Pel que fa a superar fòbies, un dels temes més comentats al futbol aquesta temporada ha estat els llançaments fallats pel FC Barcelona des dels onze metres. Hi ha alguna causa concreta? Té relació amb alguna cosa que estudiï o hagi dit?

La Psicologia de l’Esport està també vivint una revolució gràcies a aquestes noves teràpies. David Grand és el creador del mètode “Brainspotting”, una d’aquestes Teràpies Neurocientífiques. Ell treballa amb esportistes d’èlit, i descriu els anomenats “yips” o bloquejos mentals. Quan un esportista pateix una lesió física o una situació emocional dolorosa, es genera un trauma que queda enregistrat en el seu sistema. Una emoció molt intensa de por, tristesa, ansietat o d’altres es guarda en el seu interior i cada vegada que realitza una situació que li evoca el record, se li dispara una resposta de gran intensitat. En l’àmbit esportiu també pot esdevenir “l’efecte de la bola de neu”. Un error genera tanta ansietat que porta a més errors i les crítiques de la premsa o de l’afició en molts casos no ajuden.




Quin tractament tindria amb les seves Teràpies Neurocientífiques?

Amb aquestes teràpies no ens centrem en el present, en el bloqueig més immediat, sinó que aniríem cap al passat a la recerca de les primeres experiències que l’esportista recorda. Per això utilitzaríem una tècnica que es diu “float back”, que ens permet connectar amb les sensacions corporals (memòria somàtica) del jugador i anar cap enrere. Un cop descobríssim l’escena fundant (primer record), i totes les experiències doloroses o traumàtiques que es connecten, faríem un treball de reprocessament o d’alliberament de les emocions i dels records. Diríem que no només és el que li passa en l’actualitat sinó tot el que porta a la motxilla del seu passat. Els esportistes d’alt rendiment han viscut situacions molt dures, des d’humiliacions, pressió per part d’entrenadors, companys, familiars, aficionats, lesions de tota mena, i això suma i s’acumula. Llavors arriba un dia on un incident fa que es dispari o que s’activi tot el material que ha estat latent.

És evident que vostè no és entrenador, però psicològicament creu que Luis Enrique està sabent dirigir el seu conjunt després de tants èxits? Per què?
Luis Enrique és un entrenador que es mostra sensat, prudent i que toca de peus de terra. Això és molt important, ja que un entrenador guia al seu equip al llarg de tota la temporada, des del principi fins al final, i cada etapa és diferent. És fonamental gestionar les emocions tant positives com negatives. Un gran nombre de victòries pot portar a generar emocions d’eufòria, entusiasme i exaltació, a més a més de pensaments d’invencibilitat o superioritat. Aquestes actituds no ajuden a l’autocrítica o a l’anàlisi constructiu, i acostumen a generar errors o descuits per un efecte d’excés de confiança. Crec que Luis Enrique està trobant aquest punt d’equilibri i està transmetent al vestidor la idea que la lliga no està guanyada fins a l’últim partit.

Ara, amb la Champions, sembla que el Madrid torna a estar allà, tot i la derrota d’ahir. Fins a quin punt pot canviar un equip una simple victòria, superar una fòbia?

També parlaríem de les emocions del grup o de l’equip. Els éssers humans som criatures de relacions, necessitem estar en contacte amb els altres i en els esports d’equip els vincles són molt intensos. Un equip funciona com un tot, les emocions es contagien amb moltíssima facilitat. Amb relativa senzillesa un mal partit pot instaurar una emoció de frustració, abatiment o fins i tot de por. I al revés, una victòria determinada pot canviar l’estat emocional. És importantíssim fer un bon seguiment de l’estat emocional tant de l’equip com dels jugadors. Hi ha jugadors que tenen un rol més influent en l’equip i en moltes ocasions és vital que aquests puguin fer una bona gestió emocional abans que ho transmetin als seus companys. En aquestes ocasions es poden emprar aquestes tècniques per tal d’ajudar-los a superar les seves pors o els seus bloquejos.




No sé si està seguint la Premier, on el modest Leicester necessita només 12 punts per guanyar el títol. Com ha de preparar Ranieri els seus homes psicològicament i aïllar-los de la pressió?

La gestió de la pressió és un dels elements claus en els nivells de l’alta competició, ja que una mínima falta de concentració pot convertir-se en un error que acabi portant a la derrota. En el cas del Leicester el repte és major ja que la gran proximitat de la victòria pot estar generant un augment de l’estrès. Amb les Teràpies Neurocientífiques o de reprocessament s’utilitza també la música d’estimulació bilateral, per mitjà d’auriculars. Un tipus de cançons on s’escolta una pujada de volum o timbre a l’oïda esquerra i a l’oïda dret, alternativament (el mateix efecte que hem mencionat abans). Això permet que la persona se senti molt relaxada. Hi ha entrenadors que usen músiques per a motivar o animar els seus jugadors abans d’un partit, però crec que Ranieri en podria fer un bon ús de la música d’estimulació bilateral, ja que en la seva situació necessita una relaxació i serenitat que afavoreixi la concentració i el bon joc.

Canviant d’esport, els rècords batuts durant la temporada i l’anell de l’any passat, és a dir, l’èxit, pot esdevenir també fòbia i perjudicar els Golden State Warriors de cara als playoffs?

Amb l’èxit aconseguit pot originar-se una por a perdre el títol o el que s’ha guanyat. És una por normal i habitual, però que si és converteix en obsessió, pot llavors arribar fins i tot a convertir-se en un gran bloqueig o auto sabotatge. Aquesta situació pot afavorir a nous aspirants o competidors que no tenen tanta por a perdre. El treball amb les creences dels jugadors també és vital, ja que aquestes es formen a partir de les emocions. Amb el reprocessament o el treball per reduir la intensitat de la por o d’altres emocions que puguin originar bloquejos, també podem facilitar el canvi de creences. Per exemple, en lloc de mantenir la creença dels jugadors de “no podem perdre” (reforçada per la por), podem instaurar la creença “estem preparats per guanyar” (sostinguda per l’auto confiança). Les creences es poden canviar amb relativa senzillesa, si transformes les emociones que les sostenen.

Tant Alonso com Nadal passen un moment complicat a les seves respectives carreres. Després d’haver guanyat tot, i veure’t qüestionat amb ja una edat, què sent l’esportista? La frustració pot acabar amb la seva carrera, encara que sigui exitosa?

En el cas d’Alonso i de Nadal podem apreciar certs “yips” o bloquejos psicològics. Porten competint tota la vida i han guanyat tots els premis en els seus respectius esports i de sobte entren en “males ratxes”. No és qüestió d’atzar el que els hi està passant, sinó de què fa molts anys que acumulen tensions. Si tot aquest material no es treballa, acaba passant factura. A més a més, el tema de l’edat també és un factor que pot influir. La frustració, l’abatiment i la impotència són emocions habituals en aquests casos. Els “yips” o bloquejos psicològics acostumen a anar a més. L’esportista creu que és una qüestió tècnica o de dedicar-hi més hores, i aquesta autoexigència només crea més càrrega a l’assumpte. També els entrenadors o els aficionats els pressionen més, pensant que així ajudaran a motivar a l’esportista, el que suposa un greu error. La Psicologia de l’Esport està avançant moltíssim gràcies a les Neurociències, concretament amb les Teràpies Neurocientífiques. S’està evidenciant que el rendiment no només és un assumpte del present, sinó del passat. Els canvis amb aquestes teràpies són ràpids i es mantenen al llarg del temps, facilitant l’aparició de nous recursos i les millores en les pràctiques dels esportistes.

Deixa un comentari

Aquest lloc web utilitza galetes (cookies), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. D'acord